Capítol 1154. La personalitat polièdrica i genial de Salvador Dalí no es pot entendre sense tenir en compte la seva infantesa; els estius a Cadaqués; la relació amb la germana, Anna Maria, i, sobretot, la figura del seu pare. El notari Salvador Dalí Cusí va ser un home d'una activitat política i cultural intensa, un dels personatges més influents a la Figueres de principis del segle XX, i va influir molt en el fill (per a bé i per a mal). En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Mariona Seguranyes, doctora en Humanitats, historiadora de l'art experta en la vida i en l'obra de Salvador Dalí i regidora de Cultura de l'Ajuntament de Figueres.

El nomenclàtor dels carrers de les ciutats són espais de memòria que reflecteixen els diferents contextos de cada època, a més dels ideals polítics, econòmics i socials preponderants. A Barcelona hi ha un carrer, la ronda del General Mitre, que pretenia mostrar la unió entre dos territoris que s'havien influït mútuament, en aquest cas Catalunya i l'Argentina. Aquestes bones intencions es van anar diluint, el referent inicial es va perdre i, amb el temps, aquesta via tan important de la capital catalana va acabar generant un conflicte imprevist arran d'unes declaracions del president Jordi Pujol. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb David Martínez Llamas, doctor en Història d'Amèrica de la UB, que treballa al Centre de Digitalització de la UB (CEDI) i ha escrit l'article "Un president argentí a Barcelona: unions i oblits al voltant de la ronda del General Mitre" a "Cercles: Revista d'Història Cultural" en l'edició d'enguany.

Capítol 1152. Al llarg del segle XX, la concentració de població migrant al voltant de les grans capitals i l'increment de les desigualtats socials va afavorir la proliferació de barris marginals, on s'amuntegaven els habitatges construïts pels mateixos inquilins, sense unes condicions prou dignes ni els serveis públics mínims. A Barcelona, el barraquisme va ser un fenomen molt present al llarg de tota l'etapa franquista. Però a banda d'aquest barraquisme urbà més conegut, a zones de l'interior de Catalunya com el Berguedà, n'hi va haver un altre de rural, amb unes característiques pròpies. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Laia Gallego, doctora en Història i arqueologia per la Universitat de Barcelona.

Capítol 1151. A diferència del que afirmaven alguns visitants il·lustres, a inicis del segle XIX la societat de les illes Balears en general (i de Mallorca en particular) no estava aïllada del món per la insularitat, sinó que estava plenament connectada per via marítima. Tampoc no estava més endarrerida des del punt de vista econòmic i social. Atesa la importància pionera que se li va donar al turisme en ple noucentisme, així com les dades referides a la sanitat i l'exportació de productes, entre altres factors, l'economia de Mallorca era una de les més modernes i avançades de l'Estat. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i Pere Salas Vives, doctor en Història, professor titular d'Història Contemporània de la Universitat de les Illes Balears i vicedegà del grau d'Història.

Capítol 1150. A la fi de la guerra del Francès, l'exèrcit espanyol havia esdevingut un actor polític capaç d'instaurar reis o de derrocar-los, un subjecte actiu que podia imposar canvis de règim i influir en la política dels diferents governs. Al llarg del segle XIX, els militars van protagonitzar una vintena d'assonades i aixecaments. Consumia fins a una quarta part dels pressupostos globals per una pura qüestió d'orgull patri, per mantenir la lluita contra els pretendents carlins i la presència espanyola a les colònies d'ultramar. Tots els esforços invertits en el manteniment d'aquestes aventures bèl·liques de futur incert van acabar sent un llast per al desenvolupament econòmic i social. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Francisco Gracia, catedràtic de Prehistòria a la UB, director del Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica i autor del llibre "Gobernar el caos. Una historia crítica del ejército español", de Desperta Ferro Ediciones.

Capítol 1149. Més que per les diferències ideològiques i religioses, la gran divisió de l'islam en els dos corrents majoritaris té a veure amb la disputa política pel poder, desfermada després de la mort de Mahoma, l'any 632. Davant d'aquells que consideraven que l'últim profeta no havia aclarit qui l'havia de rellevar i defensaven que havien de ser les famílies de comerciants més poderoses de la ciutat de la Meca, un segon grup, encapçalat per familiars directes de Mahoma, assegurava que el successor legítim era Alí. La lluita entre el poder centralitzat de l'aristocràcia àrab i la perifèria rebel multiètnica va generar la divisió entre sunnites i xiïtes. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Llaonart, arabista, periodista, excorresponsal de premsa al Pròxim Orient i autor del llibre "Viatge al cor de l'Islam. La història política dels xiïtes i els llocs sagrats del Pròxim Orient", de Pagès Editors.

Capítol 1148. El febrer de l'any 1925, els Gunadule, un dels pobles indígenes de l'Amèrica Central, van rebel·lar-se contra els intents del govern del Panamà de reprimir la seva cultura i forma de vida. Van ser uns pocs dies de lluita armada, entre finals de febrer i principis de març, després de molts anys de maltractaments i resistència pacífica, en què van aconseguir preservar l'autonomia. Aquestes jornades de confrontació amb el poder són conegudes com la Revolució Dule. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Mònica Martínez Mauri, professora agregada del Departament d'Antropologia Social de la Universitat de Barcelona, membre del Programa Serra Húnter.

Capítol 1147. La idea que en època medieval la major part de la població considerava que la Terra era plana, per ignorància o per superstició religiosa, no té una base històrica real. De fet, és una creença difosa des del segle XVIII que subratlla el suposat endarreriment cultural de l'edat mitjana. Més endavant fins i tot es va arribar a afirmar que Colom s'havia hagut d'enfrontar als defensors del terraplanisme per poder emprendre el viatge a través de l'Atlàntic. Es tracta d'un mite relativament modern. La ciència medieval, igual que la de l'antiguitat clàssica, tenia molt clar que la Terra era esfèrica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Alexis Serrano Méndez, llicenciat en Història, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme i professor de la Facultat Antoni Gaudí.

Capítol 1146. Entre el gener i el febrer del 1939, mig milió de persones identificades amb la causa republicana van travessar la frontera francesa pels Pirineus i van emprendre un exili llarg i frustrant. D'aquestes, 270.000 van acabar sent internades en camps de concentració habilitats pel govern francès al sud del país. Per sobre de les humiliacions i els maltractaments rebuts, molts dels interns es van esforçar per mantenir una vida cultural activa, que era una manera de preservar la dignitat personal i la identitat nacional, així com de resistir-se a l'adveniment del feixisme. Tal com passaria poc després als camps nazis, fins i tot hi va haver espai per a la música, amb la creació de diverses corals integrades per presos catalans. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Amadeu Corbera, professor de musicologia del Conservatori Superior de Música de les Illes Balears i doctor en Història per la Universitat de les Illes Balears.

Capítol 1145. Els dos últims executats pel franquisme, pel mètode brutal del garrot vil, van morir el dissabte 2 de març de 1974, acusats tots d'haver matat un agent de l'autoritat. D'un d'ells, Salvador Puig Antich, se'n coneixen molt bé la història i les circumstàncies; la vida i la mort del segon, en canvi, està marcada per l'oblit i envoltada de misteri. Era de l'Alemanya Oriental i es deia Georg Michael Welzel; però en el moment de ser detingut a l'Espanya franquista va afirmar que era polonès i que el seu nom era Heinz Ches. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i M. Carme Rodríguez Virgili, filòloga, escriptora i autora del llibre "Heinz Ches. L'últim executat a garrot vil".

Capítol 1144. La conquesta catalana del Mediterrani va començar amb les invasions de Jaume I de València i Mallorca, però no es va aturar aquí. Els seus descendents reials continuarien l'empresa del conqueridor afegint territoris al casal de Barcelona, com ara Sicília, Sardenya i Nàpols, als quals també es van sumar els ducats d'Atenes i Neopàtria. L'hegemonia de la Corona d'Aragó al Mediterrani va provocar conflictes amb altres reialmes, però també grans beneficis econòmics i altres efectes menys esperats, com una influència cultural en aquests territoris que a dia d'avui encara perdura. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Flocel Sabaté, catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de Lleida.