Capítol 1144. La conquesta catalana del Mediterrani va començar amb les invasions de Jaume I de València i Mallorca, però no es va aturar aquí. Els seus descendents reials continuarien l'empresa del conqueridor afegint territoris al casal de Barcelona, com ara Sicília, Sardenya i Nàpols, als quals també es van sumar els ducats d'Atenes i Neopàtria. L'hegemonia de la Corona d'Aragó al Mediterrani va provocar conflictes amb altres reialmes, però també grans beneficis econòmics i altres efectes menys esperats, com una influència cultural en aquests territoris que a dia d'avui encara perdura. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Flocel Sabaté, catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de Lleida.

Capítol 1143. Durant la postguerra, un grup destacat d'intel·lectuals i literats catalans, normalment originaris de les Terres de Ponent, es va anar exiliant al lloc més proper possible: Andorra. Per a aquests exiliats culturals, el petit país dels Pirineus va ser un marc ideal per prosseguir les activitats, a banda d'un territori de pau. La seva obra és un testimoni de desarrelament. Un dels exiliats culturals que van passar de Catalunya a Andorra va ser el poeta, narrador, articulista i editor Miquel Lladó. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Eduard Batlle, poeta, filòsof i antropòleg, professor de la Universitat de Lleida i responsable de l'edició i el pròleg de l'obra de Miquel Lladó "Els camins de la por".

Capítol 1142. Encara amb el record de la solidaritat amb els republicans espanyols durant els anys de la Guerra Civil, el Tour de França es va veure directament afectat per l'esclat de la Segona Guerra Mundial. La cursa, que s'estava consolidant com la més important del calendari ciclista internacional, va deixar de disputar-se entre el 1940 i el 1946. En la represa, el Tour va continuar sent un reflex fidel dels esdeveniments geopolítics que marcarien la segona meitat del segle XX, especialment la construcció de la Unió Europea i la guerra freda. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Usall, llicenciat en Sociologia per la UAB i doctor en Història per la Universitat de Lleida, autor del llibre "Un segle costa amunt. Una història política del ciclisme", de Manifest Llibres.

Capítol 1141. El segle XIX va ser especialment agitat al partit judicial de Gandesa, a la Terra Alta, marcat pels combats de la guerra dels Set Anys, per les accions dels bandolers i per la violència generalitzada. Un dels casos més sonats va ser l'assassinat d'un ric propietari de Batea, Pablo Figueras, un dels principals defensors de Gandesa durant els setges carlins del 1836 i el 1838. L'home que el va matar, mogut per una venjança, era Felip Bes Saún, més conegut pel malnom de la casa familiar, Cassola. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pere Rams Folch, llicenciat en Història per la Universitat Rovira i Virgili, arqueòleg, secretari del Patronat Pro Batea i coautor, amb Josep Sánchez Cervelló, del llibre "La història de Cassola i altres fets violents a la Terra Alta al segle XIX".

Capítol 1140. L'imperi persa aquemènida, un dels més grans de l'antiguitat, va estendre la influència per bona part de l'Orient, fins al punt que va arribar a regnar a Egipte. La primera dominació persa d'Egipte es va estendre des de l'any 525 abans de Crist, amb la invasió del país per part del rei Cambises II, fins al 404, amb Artaxerxes II. Aquests sobirans perses es feien dir faraons, i en línies generals van respectar l'estructura administrativa egípcia. El gran canvi va ser que al capdamunt hi van situar un sàtrapa, que actuava com un governador provincial i procedia de l'aristocràcia persa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB i màster en Egiptologia.

Capítol 1139. En la Catalunya de la Restauració borbònica, en el marc d'una societat cada vegada més industrialitzada, hi havia cacics territorials com els que existien en altres comunitats més agràries. El caciquisme no anava directament relacionat amb el retard econòmic. Tot i això, Catalunya va ser un dels llocs en què el sistema de torn dinàstic de la Restauració va caure més aviat en el desprestigi. En el cas català, com en moltes altres parts d'Europa, les campanyes de denúncia del caciquisme van suposar un pas important en la lenta evolució del liberalisme polític a la democràcia entre els segles XIX i XX, que coincidia amb l'eclosió de la societat i la política de masses. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Gemma Rubí Casals, catedràtica d'Història Contemporània de la UAB, membre del Grup de Recerca en Estudis Polítics, les Identitats, les Institucions i la Corrupció.

Capítol 1138. En època moderna, els gremis barcelonins no es limitaven només a ser fonamentals en l'estructura econòmica i de poder de la ciutat. Una part important del seu compromís portava els membres de les diferents confraries d'oficis a participar en una milícia defensiva. En aquest cas no es considerava tant una qüestió militar com una obligació cívica. Aquest braç armat a les ordres del Consell de Cent era conegut com la Coronela. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Víctor Jurado Riba, doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona i autor del llibre "Gremis en armes a la Barcelona moderna (1640-1714). El Consell de Cent, la Coronela i el gremi de revenedors en la defensa de la ciutat".

Capítol 1137. En contra de la creença generalitzada, les havaneres no van arribar a Catalunya per via marinera un cop consumada la independència de Cuba. Abans de la forma cantada, l'havanera va ser un ballable lent conegut amb el nom d'americana, que va començar a fer-se popular en estrats molt diferents de la societat a mitjan segle XIX. Era un ball de moda que va passar primer per Madrid i que Catalunya va acabar adoptant també com a símbol nacional espanyol. Els pescadors van ajudar a difondre aquestes cançons carregades d'un imaginari exòtic i tots els tòpics de l'amor romàntic, però també les cantaven els obrers, els personatges de les sarsueles, els músics ambulants i els fills de les classes dirigents. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Anna Costal i Fornells, doctora en Musicologia per la UAB, professora a l'Escola Superior de Música de Catalunya i coautora del llibre "Les primeres havaneres a Catalunya. Imperialisme i sensualitat abans de 'Carmen'".

Capítol 1136. Entre els molts conflictes bèl·lics que va patir Catalunya al llarg del segle XIX, n'hi va haver tres de causats pel carlisme. L'últim intent per fer arribar al tron d'Espanya per la via armada el pretendent reial tradicionalista i defensor de l'antic règim, en aquell moment Carles VII, va donar origen a la Tercera Guerra Carlina, entre el 1872 i el 1876. La Vall del Ges, a l'entorn de Torelló, que ja havia viscut amb intensitat les anteriors confrontacions entre liberals i tradicionalistes, va tornar a ser un dels escenaris importants d'aquesta darrera carlinada. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Torrents i Juncà, investigador predoctoral i de Formació de Professorat Universitari a la UAB i membre del Grup de Recerca en Estudis Polítics, les Identitats, les Institucions i la Corrupció.

Capítol 1135. Tot just iniciat el segle XX, hi va haver una generació de joves republicans amb ganes de canviar el món, que no per això van renunciar a fer fortuna a les Amèriques. No responien a l'arquetip de l'indià clàssic. En comparació amb aquells que havien creuat l'Atlàntic unes dècades abans, eren indians més modestos i més compromesos amb la política i la societat del seu temps. És el cas de Ramon Curcó, membre d'una família pagesa de les terres de Ponent, que va marxar al continent americà en dues ocasions. Allà va ser militar, comerciant i sindicalista, en uns anys convulsos per a qui buscava fortuna a ultramar. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Conxita Mir, catedràtica d'Història Contemporània a la Universitat de Lleida, i autora del llibre "Indià i republicà. Una vida a les Amèriques amb els orígens de fons".

Capítol 1134. Entre la fi del segle XVII i fins ben entrat el segle XIX, els joves aristòcrates i burgesos del nord d'Europa solien embarcar-se en un viatge buscant la llum del Mediterrani i les arrels de la cultura clàssica, que els duia cap a Florència, Roma i Nàpols. Aquesta experiència formativa, anomenada Grand Tour, era poc practicada en les nostres contrades. Un dels primers catalans que va emprendre el Grand Tour va ser Josep Anton de Cabanyes i Ballester, comerciant vuitcentista vilanoví, col·leccionista d'art, melòman, escriptor, traductor i pintor ocasional. Les impressions dels seus recorreguts pel Vell Continent les va deixar anotades en un petit carnet de viatges. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Miralpeix, doctor en Història de l'art i professor titular a la Universitat de Girona. Autor del llibre "El Grand Tour de Josep Anton de Cabanyes i Ballester (1797-1852). Viatges i afició col·leccionista a la llum d'Europa".