Fa més de 400 anys, les dones de la província xinesa de Hunan es van inventar una llengua secreta per superar la ignorància a què les sotmetien els homes. La societat patriarcal els barrava el pas a les escoles i els impedia l'accés a l'educació. El nushu, literalment "escriptura de les dones", era inintel·ligible per als homes. A través d'aquest llenguatge les dones podien denunciar les injustícies derivades del patriarcat imperant i també compartir els abusos que patien. Amb el temps va esdevenir, doncs, una font d'alliberament i d'agermanament femení. El nushu, amb David Valls, lingüista. I també una nova proposta de ruta literària viatgera d'Enric Soler, escriptor i editor, i una etapa més del viatge pel Perú de Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, amb aturada a Trujillo.

Mswati III viu com un rei. Se li atribueix una col·lecció de limusines --en té entre seixanta i un centenar-- i la compra d'uns quants jets per a ús privat. Un rei absolutista, el darrer de tot Àfrica, establert a Eswatini, l'antiga Swazilàndia sud-africana. L'any 2018, Mswati III va canviar el nom del país a l'actual amb l'argument d'evitar confusions amb Switzerland, malgrat que a Swazilàndia no hi ha vaques ni formatges. Eswatini és, amb Lesotho i el Marroc, una de les tres últimes monarquies que resisteixen al continent africà. En parlem amb Sergi Ramis, periodista, escriptor i viatger. Kris Ubach ens portarà fins a Trujillo, al Perú, i la biòloga Eloisa Matheu, fins a Oman, al golf Pèrsic. Tot, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

La gran stupa de Borobudur s'alça com una muntanya de pedra enmig d'un paisatge de volcans, a l'illa indonèsia de Java. Està considerada el monument budista més gran del món. Agustí Pàniker la situa al nivell de les grans construccions religioses de la humanitat, com els temples d'Angkor, a Cambodja, o el palau de Potala, al Tibet. D'acord amb el budisme mahayana, Borobudur representa el cosmos. És doncs un mandala arquitectònic, un santuari, un lloc de pelegrinatge. Ascendir per les nou plataformes fins al cim equival a un viatge interior cap al despertar. Borubudur, amb Agustí Pàniker, editor i escriptor especialista en història i antropologia de les religions. També la Huasteca Potosina, a Mèxic, amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges, i Lima, al Perú, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

Bagdad t'omple la boca pel sol fet de pronunciar el seu nom. Efectivament, tan sols dir "me'n vaig cap a Bagdad" il·lumina Irene Cordón, malgrat l'allargada ombra de dècades de guerra. Però en la ment de l'arqueòloga el conflicte armat es difumina per deixar pas a la ciutat de conte i, sobretot, a la capital del país que avui dia ocupa la llegendària "terra entre dos rius", Mesopotàmia. Superades les bombes, Bagdad torna a obrir-se, els seus carrers i places recuperen la vida d'abans. També els mercats, com el dels llibres de vell d'Al-Mutanabbi que fa bo el refrany: "s'escriu al Caire, s'edita a Beirut i es llegeix a Bagdad". Viatge a Bagdad, camí de la terra entre dos dius, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona. I també la cultura dels Lima, al Perú, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, i el letó, amb David Valls, lingüista.

Els ianomamis de l'Amazònia es miren amb reticència, amb desconfiança, el camí més llarg. Quan s'ha de comunicar la mort d'algú del chabono, el poblat, es dirà que la persona en qüestió s'ha desmaiat, se n'ha anat, que plora, o que s'ha escalfat i està furiosa. Si qui mor és una dona, diran: "Ha caigut una fulla"; si és un home: "Ha caigut una fletxa". Però mai s'aludirà directament a la mort. Fins i tot serà tabú pronunciar el nom de la persona traspassada per evitar ser víctima de la ira dels parents o del mateix difunt, que podria reaparèixer amb conseqüències nefastes. "El camí més llarg dels ianomamis amazònics", amb Adolf Beltran, periodista. I també els barris de Barranco i Miraflores, a Lima, el Perú, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges; i el romànic de Collserola, amb Joan Portell, excursionista, escriptor i pedagog.

La mort sempre va ocupar un lloc destacat en l'ètica dels samurais, tal com recull el "bushido" (el camí del guerrer), el codi de conducta pel qual es regien. Per si hi hagués algun dubte, el "Hagakure", el llibre dels samurais, rebla el clau: el camí d'aquests guerrers del Japó medieval era morir. El samurai dedicava la vida a preparar-se per a aquest moment. De fet, havia d'estar a punt per morir en qualsevol moment i no hi havia forma més digna de fer-ho que en combat. Alguns samurais eren monjos i poetes alhora, perquè el seu codi ètic incloïa temperar la violència amb saviesa, paciència i serenitat. De tot plegat se'n desprèn el missatge: viu la vida i el present intensament. "Mushin, zen i saviesa samurai per a la vida quotidiana", amb Alexis Racionero, escriptor, doctor en Història de l'Art, llicenciat en Geografia i Història. Especialista en filosofia oriental, contracultura i el viatge de l'heroi. I també "Lima, Perú", amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

Al capvespre dels equinoccis de primavera i de tardor, el 20 de març i 23 de setembre, Kukulkan, la serp emplomallada dels maies, baixa per les escales de la gran piràmide de Chichén Itzá, al Yucatán, fins a penetrar en la Terra. Es creu que el moment tenia a veure amb les fases de fertilitat de la Terra. Els sacerdots aprofitaven el fenomen astronòmic per significar el moviment del deu mitològic maia i indicar al poble que havia arribat el moment de la sembra dels camps. No en va els poderosos clergues posseïen coneixements avançats en matemàtiques i astronomia, fins al punt d'elaborar un dels calendaris més precisos de l'època, el "haab" de 365 dies per any. Això no va evitar, però, el col·lapse d'aquella civilització. Per la península del Yucatán, amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges. Completarem el viatge amb una passejada iniciàtica per Lima, al Perú, amb Kris Ubach, i amb una reflexió sobre l'arxipèlag de les Txagos, amb el periodista i editor Sergi Ramis.

Vet aquí un viatge de Pablo Picasso a Gósol, poc conegut, però no per això intranscendent. Al contrari. L'estada del pintor vora el Pedraforca va ser fonamental per al naixement del cubisme. Així ho consideren alguns experts. L'any 1906 Picasso encara no era el nom que va revolucionar l'art del segle XX, malgrat que ja hauria fet els primers passos. Alguns a Montmartre, a París, d'altres pels vessants de la muntanya forcada, cosa que li va valdre el sobrenom de Pau de Gósol. Picasso s'hi va passejar amb el seu carnet català a la butxaca, on l'artista feia proves de color, apunts i esbossos per a pintures futures. "Pau de Gósol. Picasso al Pirineu" és una de les quatre propostes literàries de l'editor Enric Soler. Les combinarem amb una visita a Memphis, als Estats Units, amb la fotògrafa i escriptora de viatges Kris Ubach i amb una passejada sonora per l'illa indonèsia de Borneo, amb la biòloga Eloisa Mattheu.

"No és cert que no hi hagi res, hi ha molt. Encara hi ha molts vestigis materials del que en el seu dia, efectivament, va ser la llegendària Troia." L'arqueòloga Irene Cordón viatja fins a l'enclavament de la ciutat homèrica per constatar que, efectivament, la llegenda amagava un pòsit de realitat. El mateix que, dècades abans, va intuir l'arqueòleg alemany Heinrich Schliemann quan va considerar la Ilíada un text històric, va adoptar-la com a llibre de capçalera i amb només set o vuit anys va exclamar: "Jo trobaré Troia." Schliemann sabia que la Ilíada, atribuïda a Homer, no era res més que el poema èpic de Troia, Ílion en llatí. Viatgem a Troia, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB. Completarem la jornada amb la visita a Graceland, amb la fotògrafa i escriptora de viatges Kris Ubach i, al Perelló, amb l'excursionista, pedagog i viatger Joan Portell.

L'Alba i en Ricard sempre s'havien imaginat que Mongòlia era plana, una estepa verda, però cada dia acumulaven més de mil metres de desnivell. Va ser quan ja estaven pedalant que es van adonar que, com més s'acostaven al nord o a l'oest, més creixien les muntanyes i més colls havien de superar. En total han estat mil vuit-cents quilòmetres pedalats per una terra pelada d'indicadors i topònims, feréstega i remota, que requeria un gran compromís. "Era d'aquells llocs", diu l'Alba, "on pensava: 'Aquí no ens pot passar res, aquí no em puc torçar el turmell'." Per contra, a Mongòlia hi han trobat la llibertat de moure's en bicicleta per allà on han volgut. "Un país amb paratges que de tan salvatges et semblava viure al paradís." "Mongòlia en bicicleta", amb Alba Xandri i Ricard Calmet, cicloviatgers. Memphis i la llegenda d'Elvis Presley, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, i la llengua yiakunte amb David Valls, lingüista.

Deu anys després de la Revolució dels Paraigües, Hong Kong ofereix recompenses a qui ajudi a localitzar-ne els líders fugitius. A canvi rebran una gratificació. Després de la prodemocràtica Primavera Asiàtica, esclafada sense contemplacions pel règim autoritari xinès, molts hongkonguesos se'n van anar. D'altres van desaparèixer i ningú sap on són. Sobta que al Hong Kong actual no vegis policies enlloc. Però no calen, les càmeres ho controlen tot. No obstant el règim policial imperant, hi ha qui afirma que Hong Kong s'està convertint en una mena de Nova York asiàtica, amb el permís de Shanghai i Singapur. O potser en una mena de Sodoma i Gomorra, abocada com està la ciutat als plaers i l'hedonisme fora de mida, com l'exclusiu afternoon tea de l'Hotel Península. Hong Kong, després dels paraigües, amb Francesc Miralles, escriptor i viatger.