Incendis de Wadji Mouawad En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, alcem avui el nostre teló de les ones per assistir a representació d’una obra amb una intensa càrrega emocional i dramàtica que de ben segur us colpirà: «Incendis» de Wajdi Mouawad. Nascut al Líban l’any 1968, Wajdi Mouawad és dramaturg, director i actor, reconegut arreu del món pel seu teatre colpidor i profundament humà. La seva infantesa va estar marcada per la guerra civil libanesa, que el va obligar a exiliar-se amb la seva família, primer a França i després al Quebec. Aquesta experiència d’exili i desarrelament es converteix en un dels eixos centrals de la seva obra. Mouawad és conegut per la seva capacitat d’entrellaçar la tragèdia personal i col·lectiva, donant veu a històries de guerra, memòria i identitat. La seva tetralogia "La sang de les promeses", formada per «Litoral» (1997), «Incendis» (2003), «Boscos» (2006) i «Cels» (2009), ha marcat la dramatúrgia contemporània amb una escriptura visceral i poètica. Incendis, la seva obra més coneguda i universalment aclamada, ens parla del poder del passat, de com la guerra i els secrets familiars poden marcar-nos profundament. Després de la mort de la seva mare, els bessons Jeanne i Simon reben dues cartes que els porten a buscar un pare que creien mort i un germà del qual no sabien res. Aquest viatge els obliga a enfrontar-se amb el dolor i els misteris del passat, descobrint les arrels de la seva identitat. L'obra combina el passat i el present, mostrant com la memòria i el trauma modelen les nostres vides i com, al final, només afrontant la veritat podem trobar pau. Adaptada al cinema per Denis Villeneuve i ara convertida en una experiència radiofònica gràcies a la col·laboració del Grup de Teatre d’Amics de les Arts, «Incendis» és una obra que travessa fronteres i sacseja consciències. Mouawad continua dirigint i escrivint, portant el seu teatre arreu del món i reafirmant-se com una de les veus més poderoses del panorama teatral contemporani. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2025, sota la direcció de Toni Garrich, i amb les veus d’Ernest Castañé en Hermile i Abdesamad, Anna Massallé en Jeanne, Tiago Ferreira en Simón, Marc Novellón en Ralph, Antoine i Nihad, Gemma Terés en Nawal Jove, Bru Ubach en Wahab, el Milicià i el Periodista, Marta Espachs en Jidane i Sawda Adulta, Anna Clariana en Malak, Maria Mercè Monterde en Elhame, Montse Sanchez Soler en Sawda Jove, Jordi Estivill en el Metge, el Conserge d’escola i Chamseddine, i Maria Miralda en Nawal Adulta. La narració és de Toni Garrich, el Muntatge Musical d’Arnau Martinez i la realització tècnica de Joan Borràs. Acomodeu-vos. Apagueu els llums. I deixeu-vos seduir pel so i la veu que submergirà en l’atmosfera d’aquest drama un ambient ple de càrrega emocional i dramàtica molt intenses. Aquí comença "Incendis'’, de Wajdi Mouawad.

Què és la veritat? I què és la ficció? Pot un actor arribar a viure plenament allò que interpreta? I fins on pot arribar algú que vol descobrir-ho? Aquesta és la premissa d’«El verí del teatre», del dramaturg valencià Rodolf Sirera. Una peça intensa, inquietant, un autèntic duel psicològic que ens transporta al París del segle XVIII, on un marquès aristòcrata sotmet un actor a una prova extrema, una experimentació cruel on l’art i la vida es confonen fins a conseqüències irreversibles. Rodolf Sirera és un dels noms imprescindibles del teatre català. Nascut a València el 1948, desenvolupa una trajectòria brillant com a dramaturg, guionista i estudiós del teatre. Amb «El verí del teatre», escrita el 1978, aconsegueix una de les obres més representades i traduïdes de la dramatúrgia en llengua catalana. Inspirada en els diàlegs filosòfics del segle XVIII i en les teories sobre la interpretació teatral, Sirera ens planteja una reflexió punyent sobre el poder, la crueltat i els límits de la representació artística. L’obra original està escrita per a ser interpretada per dos actors, però en aquesta adaptació radiofònica serà portada a escena per dues actrius, oferint una nova perspectiva a aquesta confrontació sense concessions. Un text meticulós, una atmosfera inquietant, un combat verbal que esdevé una autèntica partida a vida o mort. «El verí del teatre» no és només una obra, és un mirall on l’espectador es veu obligat a enfrontar-se amb la naturalesa més fosca de l’ésser humà. Una obra que atrapa, incomoda i ens obliga a qüestionar allò que creiem cert. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2025, sota la direcció de Toni Garrich, autor també de l’adaptació radiofònica, i amb les veus de Rosa Aguado en Gabriela i Maria Miralda en la Marquesa. La narració és de Toni Garrich, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

El Modernisme literari a Catalunya és un moviment que arrenca la darrera dècada del segle XIX i s’allarga fins a finals de la primera del segle XX, a la manera del que a la resta d’Europa es coneix com a Art Nouveau. Les seves principals característiques són l’afany per la musicalitat, la referència constant a la natura i els sentits, i la recerca de la bellesa perfecta. L’artista modernista és considerat com un bohemi que viu la veritable existència, el plaer i la bellesa defugint de les obligacions quotidianes. El Modernisme porta també una visió renovadora del teatre, tant en el fons com en la forma, amb obres més emotives i introspectives, malgrat una certa resistència a la renovació en alguns sectors de la societat. Apareixen noves formes d'expressió escènica, com els monòlegs, una manera eficaç de transmetre aquesta nova mirada a la societat de l'època i una forma de representar les emocions i conflictes interns dels personatges que permeten connectar amb el públic de manera més directa. Dels escriptors de l’època en destaquen, sobretot, Santiago Rusiñol i Apel·les Mestres. Però aquesta inquietud innovadora dels autors fa que multitud d’artistes s’aboquin també a l’escriptura i el monòleg és una forma senzilla de mostrar-se al públic sense grans complicacions escèniques. Així, escriptors, periodistes, crítics o editors de l’època, es converteixen en autors teatrals. Avui en el nostre espai, volem oferir-vos una mostra de monòlegs d’aquests autors més desconeguts, i ens endinsarem en els textos de Joseph Aladern, Lluís Millà, Eugeni Duch, Ignasi Iglesias, C. Gumà, Vicenç Andrés i Manuel Pastó. Els monòlegs que posem en antena seran interpretats per Amadeu Aguado, Jordi Bernad, Albert Vidal, Rosa Aguado, Jordi Alegre, Toni Garrich i Aurelio Rodriguez, sota la direcció de Rosa Aguado. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Ira Marvin Levin neix a Manhattan el 1929 fill d’una família d’origen jueu. Rep educació en una escola privada de Nova York i posteriorment assisteix a la Drake University de Iowa i a la Universitat de Nova York on obté la llicenciatura de filosofia i llengua anglesa. Un vegada graduat, Levin comença a escriure guions per a pel·lícules, ràdio i televisió, i poc després escriu la seva primera novel·la, «Un petó abans de morir», del 1953, de la que dos any més tard en fa l’adaptació cinematogràfica. D’ençà d’aleshores, la seva producció va en escreix i comença el gruix de la seva producció de novel·la, teatre i guions cinematogràfics amb títols com «No time for sergeants» (1956), «Critic’s choice» (1960), «Rosemary’s baby» (1967), «La llavor del diable» (1968), «El dia perfecte» (1970), «Les esposes perfectes» (2004), «L’habitació de Verònica» (1974), «Trampa mortal» (1978), «Els nens del Brasil» (1978), «Assetjada» (1991), entre d’altres. Alguns d’aquests títols i les adaptacions cinematogràfiques que se n’han fet li han valgut diversos premis i reconeixement durant la seva carrera. Levin mor a Nova York el 2007, després de patir un atac de cor. A «L’habitació de Verònica», l’obra que posem avui en antena, la Susan i en Larry coneixen en un restaurant a una parella d’ancians que queden meravellats de la semblança entre la noia amb la Verònica, la filla dels seus antics patrons. Els demanen que els acompanyin a casa seva per fer-li un favor a la germana moribunda de Verònica aprofitant la semblança física. Després d’entrar a l’antiga habitació de Verònica, en la qual el passat sembla congelat, les coses comencen a ser diferents i la realitat es confon amb la imaginació dels personatges fins al punt d’assumir-los en una confusió desafiant i, alhora, angoixant. «L’habitació de Verònica» va ser representada al Club Capitol de Barcelona l’any 2009 amb Lluís Soler, Mercè Montalà, Miquel Sitjà i Sílvia Marty en el repartiment i sota la direcció d’Héctor Claramunt. Després d’una gira arreu de Catalunya, l’obra va tornar al mateix escenari amb Pep Anton Muñoz en el lloc de Lluís Soler i Héctor Claramunt en substitució de Miquel Sitjà. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2025, sota la direcció de Toni Garrich, on ell mateix dóna veu a John, Rosa Maria Aynés és Maureen, Gemma Tarrés és Susan i Jordi Alegre és Larry. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Garcia Barba, nascut a Barcelona el 1964, és Llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona (1987), Diplomat en Interpretació per l’Institut del Teatre de Barcelona(1988), i ha assistit a nombrosos Seminaris de Dramatúrgia dirigits i impartits per José Sanchis Sinisterra a la Sala Beckett de Barcelona. El 1994, escriu «Amanecer en Orán» un text que no veurà la llum fins anys més tard. El 1995, publica la seva primera obra d’èxit, «Les nits de lluna plena», un text escrit a petició d’una companya de promoció de l’Institut del Teatre que li demana una obra per representar amb una companyia que dirigeix. El mateix Barba s’encarrega anys més tard de traduïda al castellà amb el títol de «El caserón del miedo». A «Les nits de lluna plena» li segueixen títols com «L’oient» (1995), «Camino de Tombuctú» (1996), «Mares de hierba» (1998), «La decisió de Vila-neta» (1999), «Reconstrucció dels fets» (2000), «Rutas de Alto Riesgo» (2006), «El chip experimental» (2007), «En un lugar de la Mancha» (2013), o «Las sombras del valle negro» (2023); algunes d’elles representades i dirigides en escena per ell mateix. A banda de la producció teatral, Garcia Barba també ha treballat com a guionista televisiu en sèries com «Estació d’enllaç» o «El cor de la ciutat» a Televisió de Catalunya; «Compañeros», «Un paso adelante» o «Amar es para siempre» a Antena 3; «Los Serrano» o «Yo soy Bea» de Telecinco; entre d’altres. Tota aquesta producció li ha valgut per obtenir diferents premis i reconeixements al llarg de la seva carrera. A «L’oient», l’obra que posem avui en antena, un home solitari contracta un individu perquè l’escolti, i li parla entre altres coses de la seva crisi matrimonial. A partir d’aquest fet , s’estableix un joc on no hi falten les sorpreses, perquè les coses no són com semblen. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2024, sota la direcció de Toni Garrich, on ell mateix dóna veu a l’Home, Jordi Alegre és el Visitant, i Rosa Aguado és la Dona. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Mamet neix a Xicago el 1947 en el sí d’una família d’origen jueu, fill d’un advocat laboralista i una mestra. Estudia al Goddard College de Vermont i al Playhouse School of Theatre de Nova York. Les seves primeres obres són representades amb la companyia del Saint Nicholas Theater de Chicago, de la que n’és membre fundador i director artístic. Com a dramaturg és autor de gairebé una quarantena de títols teatrals i una trentena de guions de cinema i televisió, alguns d’ells dirigits per ell mateix. Ha publicat, també, una vintena de llibres de caire novel·lístic i d’assaig. Com a docent, ha impartit classes al mateix Goddard College, a la Yale Drama School i la Universitat de Nova York. Al llarg de la seva carrera, Mamet ha obtingut diversos guardons i reconeixements, entre els que destaquen l’Òscar al millor guió adaptat en dues ocasions, el Globus d’Or al millor guió en tres, un premi BAFTA pel millor guió adaptat, una Palma d’Or, una Palma d’Or al Festival de Cannes i un Lleó d’Or al Festival Internacional de Venècia. «Una vida al teatre» és un guió teatral escrit el 1977 que l’autor va dedicar a Gregory Mosher, productor i director vinculat a l’escena teatral dels anys 70 a Xicago. La història es centra en dos actors que comparteixen camerino en un teatre; un d’ells ja veterà, símbol de l’experiència en el seu ofici, i l’altre, un actor jove, gairebé debutant. Tots dos representen obres de repertori clàssic i contemporani, i fora de l’escenari, comparteixen opinions sobre el que acaben de representar, sobre el seu ofici i sobre les seves experiències vitals. L’actor català Enric Majó va triar aquesta obra per commemorar els seus 50 anys damunt dels escenaris, i al costat del jove actor Dafnis Balduz i la direcció de Moisès Maicas, «Una vida al teatre» va ser portada a escena el 7 de maig de 2016 al Teatre La Sala de Rubí, i posteriorment reposada aquella mateixa tardor. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2024, sota la direcció de Rosa Aguado, i amb les veus d’Albert Vidal en Robert i Jordi Alegre en John. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, alcem avui el nostre teló de les ones per assistir a la representació de «Una vida al teatre», un guió teatral del dramaturg, guionista i director nord-americà David Mamet. Mamet neix a Xicago el 1947 en el sí d’una família d’origen jueu, fill d’un advocat laboralista i una mestra. Estudia al Goddard College de Vermont i al Playhouse School of Theatre de Nova York. Les seves primeres obres són representades amb la companyia del Saint Nicholas Theater de Chicago, de la que n’és membre fundador i director artístic. Com a dramaturg és autor de gairebé una quarantena de títols teatrals i una trentena de guions de cinema i televisió, alguns d’ells dirigits per ell mateix. Ha publicat, també, una vintena de llibres de caire novel·lístic i d’assaig. Com a docent, ha impartit classes al mateix Goddard College, a la Yale Drama School i la Universitat de Nova York. Al llarg de la seva carrera, Mamet ha obtingut diversos guardons i reconeixements, entre els que destaquen l’Òscar al millor guió adaptat en dues ocasions, el Globus d’Or al millor guió en tres, un premi BAFTA pel millor guió adaptat, una Palma d’Or, una Palma d’Or al Festival de Cannes i un Lleó d’Or al Festival Internacional de Venècia. «Una vida al teatre» és un guió teatral escrit el 1977 que l’autor va dedicar a Gregory Mosher, productor i director vinculat a l’escena teatral dels anys 70 a Xicago. La història es centra en dos actors que comparteixen camerino en un teatre; un d’ells ja veterà, símbol de l’experiència en el seu ofici, i l’altre, un actor jove, gairebé debutant. Tots dos representen obres de repertori clàssic i contemporani, i fora de l’escenari, comparteixen opinions sobre el que acaben de representar, sobre el seu ofici i sobre les seves experiències vitals. L’actor català Enric Majó va triar aquesta obra per commemorar els seus 50 anys damunt dels escenaris, i al costat del jove actor Dafnis Balduz i la direcció de Moisès Maicas, «Una vida al teatre» va ser portada a escena el 7 de maig de 2016 al Teatre La Sala de Rubí, i posteriorment reposada aquella mateixa tardor. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2024, sota la direcció de Rosa Aguado, i amb les veus d’Albert Vidal en Robert i Jordi Alegre en John. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Alfonso Sastre Salvador neix a Madrid el 1926 en el sí d’una família treballadora. Fill de pare murcià, Alfonso, actor de la companyia de Francisco Villaespesa, i mare salamanquesa, Aurora; Sastre creix al costat dels seus tres germans, mentre segueix estudis de primària en una escola catòlica. En plena adolescència, el 1939, Sastre viu de prop l’esclat de la Guerra Civil, els bombardejos i la fam, un fet acabarà marcant-lo en endavant. Després d’acabar el batxillerat, el 1943, accedeix a la Universitat, on inicia, primer, la carrera d’Enginyeria Aeronàutica, i després la d’Aduanes, però acaba per abandonar-les totes dues. La seva vocació pel teatre el porta, el 1945, a ser un dels fundadors de «Arte Nuevo», un grup teatral amb pretensions per renovar l’escena espanyola. Un any després, estrena la seva primera obra com a dramaturg, «Uranio 235» , una tragèdia que gira al voltant de la Segona Guerra Mundial i la bomba atòmica. Aquest mateix any, es matricula a la Universitat Central de Madrid per estudiar Filosofia i Lletres, i esdevé membre fundador de la revista Raíz. El 1950, escriu «Prólogo patético», una obra de la que se’n prohibeix la representació. La mateixa sort corren altres obres següents, incloses en el que s’anomena Teatre d’Agitació Social, que pretén l’agitació política en contra de la dictadura. El 1953, escriu «Escuadra hacia la muerte», que es representada per la companyia de la mateixa Universitat;, i que a la tercera representació acaba essent prohibida. És en aquest context que coneix Eva Forest, la que en endavant serà la seva esposa. D’ençà d’aleshores, Sastre comença a obtenir força èxit amb les seves obres, «El pan de todos» (1953), «La mordaza» (1954), o «El cuervo» (1956), entre d’altres. El 1956 participa a les protestes universitàries contra la dictadura, un fet pel qual és processat, empresonat i posteriorment deixat en llibertat sota una fiança que el deixa sense recursos econòmics i es veu obligat a exiliar-se temporalment a París, on neix el seu primer fill. Malgrat l’exili, Sastre comença a ser un dramaturg reconegut i les seves obres comencen a ser representades a molts teatres espanyols. El 1962 ingressa al Partit Comunista d’Espanya, però l’acaba abandonant deu anys després en considerar-lo massa reformista. La seva producció no s’atura i títols com «En la red» (1959), «La cormada» (1959), «Oficio de tinieblas» (1962), «La sangre y la ceniza»(1965), o «La taberna fantástica» (1966), aquesta darrera prohibida per la censura, són portades als escenaris teatrals espanyols. En aquests anys de dictadura, comença a prendre força l’activisme polític en contra del règim i la lluita albertxale, i comencen a produir-se atemptats terroristes. L’esposa de Sastre, Eva Forest, és acusada de vinculació amb la banda terrorista ETA i participació en diversos atemptats com ara el de Carrero Blanco el 1973. Per aquest motiu, el 1974 és detinguda i empresonada preventivament a espera de judici. Pocs mesos més tard, Sastre és acusat també de delicte de terrorisme i és també empresonat. Això provoca nombroses protestes arreu del món, i Sastre és excarcerat un any després i té la possibilitat de presidir els col·loquis de teatre espanyol a la Biennal de Venècia el 1976. La seva esposa, en canvi, continua empresonada, i no serà alliberada fins el 1977 amb la Llei d’Amnistia de la transició. A partir d’aquest moment, la parella s’estableix a Fuenterrabía, al País Basc, a tocar de la frontera amb França, i continuen lligats a l’activisme polític. El 1985, ja en plena democràcia, s’estrena «La taberna fantástica», per la que obté el Premio Nacional de Teatro i el Premio El espectador y la crítica de Valladolid. A banda, rep diversos guardons més i altres reconeixements, com el Premio Nacional de Literatura el 1993, o l’Homenatge a la Universitat del Pais Basc l’any 2000. L’any 2007 mor la seva esposa, però Sastre continua amb la seva activitat política i literària que progressivament va abandonant degut a la seva edat avançada. Sastre mor el setembre de 2021 a l’edat de 95 anys, deixant un extens llegat d’obres teatrals, assaig, novel·la i poesia. A «Escuadra hacia la muerte», l’acció té lloc durant una hipotètica Tercera Guerra Mundial, en la que un esquadró de cinc homes, sota les ordres del Cabo Goban, són enviats a primera línia del conflicte per tal d’informar dels atacs enemics a la rereguarda. Els soldats, sense cap esperit militar i en plena embriagues, acaben assassinant Goban, al que perceben como un obstacle per la seva pròpia supervivència. A partir d’aquest moment, Pedro, Andrés, Adolfo, Javier y Luis es plantegen quina és la manera millor per conservar les seves vides en l’escenari bèl·lic en que es troben, i cadascun d’ells pren la decisió que creu convenient. L’obra fou estrenada al Teatro Maria Guerrero de Madrid el mateix any de la seva publicació, amb un elenc entre els quals hi figuraven Adolfo Marsillach, Agustín González, Fernando Guillén o Juanjo Menéndez. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2009, sota la direcció de Joan Garrigó i amb les veus de Ismael Majó en el Soldado Adolfo Levin, Ricard Pagès en el Soldado Pedro Reche, Hugo Bassiner en el Soldado Luis Foz, Joan Salvador en el Cabo Goban, Aurelio Rodriguez en el Soldado Javier Gadda, i Jordi Bernad en el Soldado Andrés Jacob. La narració és de Joan Rodón, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

William Shakespeare neix a Stratford el 1564. És el tercer dels vuit fills del matrimoni entre John Shakespeare, un pròsper comerciant del municipi que més tard cau en desgràcia acusat de comerç il·legal de llana, i Mary Arden, descendent d’alt llinatge. El jove William estudia a l’escola local i rep una intensa educació en gramàtica i literatura llatines. El 1852, als divuit anys, contrau matrimoni amb Anne Hathaway, vuit anys més gran que ell i, en aquell moment, ja embarassada de tres mesos. Fruit d’aquest matrimoni, poc avingut, dit sigui de pas, en neixen tres fills: Susannah, Hamnet i Judith. A començaments de la dècada de 1590, Shakespeare s’instal·la en solitari a Londres i comença la seva carrera de dramaturg amb títols com «La comèdia dels errors» i «Els dos gentilhomes de Verona», on la vis còmica, els jocs de paraules i el contrast entre personatges oposats hi són ben presents. Aquest és l’inici d’un període de creativitat dramàtica on, a banda de la comèdia, guanya adeptes amb obres de caràcter històric i tragèdies, les altres dues grans potes de la seva obra literària. D’entre el total de les seves trenta-sis obres literàries reconegudes, s’hi compten un total de quinze comèdies, onze tragèdies, i deu obres històriques. En el camp còmic, a banda de les ja esmentades, destaquen també «El somni d’una nit d’estiu» i «El mercader de Venècia» (1596), «Molt soroll per no res» (1598), «Les alegres comares de Windsor» (1601) o «Tot va bé si acaba bé» (1602). Pel que fa a les tragèdies, ja les dues primeres esdevenen grans èxits, «Titus Andrònic» (1594) i «Romeu i Julieta» (1595). Més tard, li segueixen «Juli Cèsar» (1599), el clàssic dels clàssics «Hamlet» (1601), «Otel·lo» (1604), «El rei Lear» (1605), o «Macbeth» (1606). La producció de caràcter històric sovint pren la seva referència de les «Cròniques d’Anglaterra» de l’historiador Raphael Holinshed i inclou títols com «Eduard III» (1596), «Ricard III» (1597), o «Enric V» (1599). A banda de ser un dramaturg inqüestionable, Shakespeare destaca també en l’àmbit poètic, sobretot en la composició de sonets, que sovint posa en boca de molts dels personatges de les seves obres teatrals. Els darrers anys de la seva vida, Shakespeare torna al seu poble natal i es veu involucrat en diversos litigis a causa de l’adquisició de diferents propietats i la privació del dret de la seva esposa a percebre la seva herència en enviudar. Shakespeare mor el 23 d’abril de 1616 i és enterrat al presbiteri de l’església de la Santíssima Trinitat de Stratford, on havia adquirit un delme i on es fa construir un monument funerari amb un epitafi on s’hi pot llegir: «Amic meu, per Déu, absten-te de cavar la pols aquí tancada. Beneït sigui l’home que respecti aquestes pedres, i maleït el qui remogui els meus ossos». Segons la llegenda popular, les obres inèdites de l’autor romanen enterrades amb ell a la tomba. El cert és, però, que ningú mai s’ha atrevit a comprovar-ho, segurament per temença a la maledicció del seu epitafi. «El mercader de Venècia» és una comèdia en cinc actes escrita en vers i en prosa que arrenca quan Bassanio, un noble venecià que ha malgastat tots els seus diners, demana a Antonio, un ric mercader amic seu, la quantitat de tres mil ducats per tal de poder conquistar definitivament Pòrcia, la seva promesa. Però Antonio ha invertit tots els seus diners en especulacions comercials marítimes i la seva única sortida és demanar els diners en préstec a Shylock, un usurer jueu a qui abans havia estat enfrontat. El vell Shylock accepta fer el préstec sota una única condició. A partir d’aquí, es desenvolupa una trama argumental on uns i altres posen de manifest els seus neguits, les seves voluntats i les seves necessitats. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2012, sota la direcció de Joan Garrigó i Ismael Majó, i amb les veus de Toni Garrich en Antonio, Aurelio Rodriguez en Basanio, Joan Rodón en Shylock, Laura Castillo en Pòrcia, Rosa Aguado en Nerissa, Marta Plaza en Jessica, Jaume Sellarès en Solanio, Joan Roca en Salarino, Joan Salvador en Graziano, Hugo Bassiner en Lorenzo, Enric López en Lancelot Geppa, Robert Rué en el Dux de Venècia, David Cruz en el Prínceo del Marroc, i Martí Vila en el Missatger i Criat. La narració és de Crisol Tuà, el Muntatge Musical d’Ismael Majó i la realització tècnica de Joan Borràs.

Maurice Rostand neix el 1891 a Paris, com a primogènit del matrimoni entre el poeta i dramaturg Edmond Rostand i la poetessa Rosemonde Gerard. Durant la seva adolescència, desperta una profunda passió per Clementine-Helen Dufau, una artista amiga dels seus pares, que li pinta un retrat. A la vegada, el seu interès per la literatura, i la poesia en especial, va en augment i comença a escriure poemes i textos dramàtics, alguns d’ells a quatre mans amb la seva mare. El 1933 esdevé director literari del setmanari eròtic ‘Séduction’. Amic de Jean Cocteau i Lucien Daudet, és durant el període d’entreguerres que es converteix en una de les personalitats homosexuals més destacades. Compromès políticament amb el pacifisme, el 1937 es converteix en membre del comitè honorari de la Lliga Internacional; i a partir de 1942 és cronista regular del diari col·laboracionista Paris-Midi. El 1951, és un dels fundadors de l’òragn pacifista ‘La Voie de la Paix’, i poc després dona suport a Ethel i Julius Rosenberg, una parella de novaiorquesos acusats d’espionatge a favor de l’URSS. D’entre la seva obra, destaquen títols teatrals com ‘La Glòria’ (1921), ‘La mort de Molière’ (1922), ‘La màscara de ferro’ (1923), ‘El secret de l’esfinx’ (1924) o ‘El procés d’Oscar Wilde’’ (1935); diferents reculls poètics com ‘’La pàgina de la vida’’ (1913) o ‘Poemes d’insomni’’ (1924); o novel·les com ‘’El taüt de vidre’’ (1920) o ‘’L’home que vaig matar’’ (1925). El 1948, publica les seves memòries sota el títol de ‘’Confessions de mig segle’’ i dos anys més tard escriu la biografia de la cèlebre actriu francesa de la segona meitat del segle XIX i principis del XX, Sarah Bernhardt, amiga personal i de la qual n’era un admirador profund. Rostand mor el 1968 a la regió Ile de France, al nord del país. ‘’El proceso de Oscar Wilde’’ és una comèdia dramàtica en tres actes de caràcter històrico-biogràfic que narra el judici escandalós al que és sotmès l’escriptor Oscar Wilde. En una Anglaterra Victoriana on l’homosexualitat és il·legal, i amb un Wilde en el cim de la seva carrera, aquest és acusat d’ultratge a la moral, corrupció i seducció homosexual a Lord Alfred Douglas, fill del poderós Marquès de Queensbury. Després d’una primera ofensiva judicial per calúmnies contra el Marquès, Wilde és abocat a un judici penal acusat de cometre actes homosexuals. Després d’una sentència contrària, Wilde és empresonat i, amb la seva reputació molt tocada, inicia el seu declivi personal i professional. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2006, segons l’adaptació de Joan Carles Peris, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Lluís Barón en el Marquès de Queensbury, Albert Puig en el Maitre d’hotel, Ismael Majó en Oscar Wilde, Aurelio Rodriguez en Lord Alfred Douglas, Joan Salvador en Frank Harris, Joana Palau en un Botones, Ramon Bravo en Edward Clarke, Ricard Pagès en Carson, Francisco Domingo en el Juez, Jordi Bernad en Charlie Parker, Albert Puig en Alfred Wood, i Glòria Farrés en la Madre de Oscar Wilde. La narració és de Crisol Tuà, el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Cecília Alonso Bozzo, nascuda a Barcelona el 1909, és descendent d’una nissaga de treballadors del teatre, filla de l’actriu Joana Bozzo i Vergés i del dramaturg Gastó Alonso i Manaut, que signava com a Gastó A. Màntua i de qui Cecília n’adopta el nom de ploma. Inicia la seva activitat professional a l'entorn de la premsa, el cinema, la publicitat. Ja abans de la Guerra Civil, Màntua escriu en diferents revistes cinematogràfiques i el 1934 s’incorpora a la productora RKO Pictures i Paramount. És aleshores que estableix lligams amb el món del teatre i la ràdio, i comença a escriure diferents guions. El seu és un teatre sentimental, costumista o vuitcentista, que té una gran acollida del públic. Les seves obres de teatre i els seus guions es representen a les sessions de radioteatre de Ràdio Barcelona amb una popularitat notable entre els oients, i es converteix, així, en una autora destacada als anys quaranta i cinquanta del segle XX. La seva primera obra de teatre coneguda, «Ha passat una oreneta», del 1936, estrenada als escenaris per la companyia d’Adrià Gual, és portada a la ràdio i interpretada pel quadre d'actors de Ràdio Barcelona, amb la direcció Armand Blanch. D’ençà d’aleshores, les aportacions de Màntua a la ràdio s’intensifiquen, fins al punt que moltes de les seves obres s’estrenen abans a les ones que no pas als escenaris, o fins i tot són creades amb finalitat radiofònica exclusivament. A la postguerra, Màntua publica diverses novel·les de caire sentimental i melodramàtic, tant en català com també en castellà, amb títols com «Un álbum abierto» (1945) o «Dos cartas de amor» (1951). El 1954 arriba l’adaptació radiofònica de «La Pepa Maca», que després de ser interpretada pel quadre d’actors de Ràdio Barcelona i obtenir un gran ressò, arriba als escenaris dels teatres comercials barcelonins amb un èxit aclaparador. Els mateixos passos segueixen moltes de les seves obres posteriors, «La cinglera de la mort» (1955), «La cançó de la florista» (1958), «Princesa de Barcelona» (1959), «Maria Coral, la pessebrista» (1961), o «Història d’un mirall» (1966). A banda del teatre i la novel·la, també fa de lletrista d’alguns dels espectacles musicals del Paral·lel de Barcelona i és l’autora de dos volums dedicats a aconsellar les dones: «El libro de la mujer» (1946) i «El libro de la belleza» (1955). Màntua mor a Barcelona l’agost de 1974. «La Pepa Maca» és una adaptació teatral de la novel·la homònima escrita el 1947 per la mateixa autora. És, de llarg, la seva obra més coneguda i de la que se n'han fet incomptables muntatges amateurs per tot Catalunya. Fins i tot, Màntua és l’autora de la lletra d’una sardana del mestre Jaume Torrents que els tenors Gaietà Renom i Emili Vendrell van fer popular als anys 50. «La Pepa Maca» és un homenatge a la dona marinera catalana. L’acció es centra en un petit poble de Costa Brava a començaments de la dècada de 1950, i conta les ventures i desventures d’una dona que decideix sacrificar la seva existència lluitant contra les rèmores del passat per un amor que, inesperadament, apareix en la seva vida. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2004, segons l’adaptació de Marta Plaza, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Rosa Izquierdo en Pepa, Rosa Aguado en Agnès, Marta Plaza en Roseta, Dolors Trenchs en Cisca, Margarida Fabregat en Donya Sofia, Laura Castillo en Berta, Joan Salvador en Joaquim, Albert Puig en l’Avi Bartomeu, Joaquim Vidal en el Met, Ramon Bravo en Don Baldomero, Francisco Domingo en Don Climent i Jordi Bernad en Ramon. La narració és de Joan Rodón, el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.