Nascut com John Kingsley Orton el 1933 a Leicester, Orton va desafiar les convencions socials i teatrals amb un estil provocador i carregat d’humor negre. Fill de classe obrera, va començar a escriure mentre estudiava a la Royal Academy of Dramatic Art de Londres, on també va conèixer Kenneth Halliwell, la seva parella i col·laborador durant molts anys. Orton va destacar pel seu talent per la sàtira mordaç i la seva capacitat de despullar la hipocresia de la societat britànica. Les seves obres disseccionen amb ironia i enginy institucions com la família, la religió i la policia, fent-les protagonistes de situacions absurdes i escandalosament còmiques. Amb peces com "Enter a Free Man" (1964) i "El Botí" (Loot, 1965), va aconseguir gran èxit, però també va generar polèmica per la seva irreverència i el seu retrat despietat de la moral establerta. El Botí, en particular, va ser censurada en les primeres representacions, però va acabar convertint-se en un dels seus èxits més emblemàtics. La seva carrera, brillant i transgressora, es va veure tràgicament interrompuda el 1967, quan va ser assassinat per Kenneth Halliwell, en un crim que va commocionar el món teatral. Orton tenia només 34 anys, però el seu llegat segueix viu com un referent de la comèdia negra i el teatre més subversiu. I si una cosa defineix El Botí, l’obra que avui presentem, és precisament aquest esperit irreverent. Harold i Dennis amaguen el botí d'un robatori al taüt de la mare morta de Harold, complicant el funeral enmig d’un caos creixent. La infermera Fay, amb fosques intencions, i Mr. McLeavy, el vidu ingenu, hi sumen més despropòsits, mentre l'inspector Truscott, corrupte i peculiar, investiga el cas amb un estil propi més proper a la farsa que a la justícia. Mentides, traïcions i situacions absurdes destapen la hipocresia de la societat, en una combinació explosiva d’humor negre i crítica social. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, sota la direcció de Toni Garrich, autor també de l’adaptació radiofònica, amb les veus de Montse Martinez Soler en Fay, Aurelio Rodriguez en el Senyor Mc Leavy, Jordi Bernad en Harold, Jordi Alegre en Dennis, Amadeu Aguado en Truscott i Toni Garrich en Meadows. La narració és de Marta Plaza, el Muntatge Musical de Toni Garrich i la realització tècnica de Joan Borràs. Amb un estil àgil, directe i provocador, Joe Orton ens convida a riure de les convencions socials, portant-les fins a l’extrem del ridícul. Així doncs... obrim les cortines, apaguem els llums, i endinsem-nos en aquest delirant espectacle teatral!

En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, avui us proposem Traïció, una de les obres més celebrades de Harold Pinter, una peça clau del teatre contemporani europeu i una de les reflexions més incisives que s’han escrit mai sobre l’amor, l’amistat i la mentida. Harold Pinter, premi Nobel de Literatura, és conegut per un teatre aparentment senzill, construït a partir de converses quotidianes, silencis llargs i frases interrompudes. Però sota aquesta superfície austera s’hi amaga una mirada ferotge sobre les relacions humanes, el poder, la memòria i allò que decidim callar. En el seu teatre, el que no es diu sovint pesa més que el que es diu. Traïció és una obra escrita a finals dels anys setanta, però continua sent d’una modernitat absoluta. No parla només d’un adulteri, sinó de totes les formes possibles de traïció: la traïció a la parella, la traïció a l’amic, la traïció a un mateix i, sobretot, la traïció de la memòria, que reescriu el passat segons les necessitats del present. L’obra explica la història de tres personatges —Emma, Jerry i Robert— units per una relació amorosa i amistosa que s’estén durant gairebé una dècada. Però Pinter pren una decisió radical: explicar aquesta història a l’inrevés, començant pel final i avançant cap al principi. Així, l’espectador —i en aquest cas, l’oient— coneix des del primer moment com acaba tot, però és convidat a retrocedir en el temps per descobrir com i quan va començar la ferida. Aquest recorregut cap enrere transforma completament la nostra mirada. Escena rere escena, allò que semblava fred o distant es va omplint de vida, de desig i de possibilitats. El passat, que normalment idealitzem, aquí es revela fràgil, ple de decisions equivocades i de silencis que, amb el temps, esdevindran irreparables. En aquesta adaptació radiofònica, Traïció es construeix a partir de la paraula dita, però també de la paraula suspesa. El silenci, les pauses i els gestos que a l’escenari serien visibles, aquí es converteixen en espai sonor, en respiració, en absència. El narrador no explica el que senten els personatges: es limita a situar-los en el temps i en l’espai, deixant que sigui l’oient qui completi el sentit. Perquè Traïció no ofereix respostes morals. No jutja. No condemna. Observa. I en aquesta observació precisa i implacable hi ha la seva força. Pinter ens recorda que les relacions humanes no són netes ni coherents, i que sovint vivim en diversos relats alhora, adaptant la veritat al moment que ens convé. Escoltar Traïció és entrar en un territori íntim, incòmode i profundament humà. És escoltar com el temps canvia el significat de les paraules. I és acceptar que, de vegades, el començament conté ja, de manera invisible, el final. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, sota la direcció de Toni Garrich, autor també de l’adaptació radiofònica, amb les veus d’Anna Cadafalch en Emma, Tiago Romeu en Jerry, Toni Garrich en Robert i Aurelio Rodriguez en el cambrer. La narració és de Marta Plaza, el Muntatge Musical de Toni Garrich i la realització tècnica de Joan Borràs. Us convidem, doncs, a deixar-vos portar per aquesta història explicada a contratemps, i a escoltar no només el que es diu, sinó també tot allò que queda suspès entre una frase i la següent. Comença «Traïció» de Harold Pinter.

En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, avui alcem el teló de les ones per assistir a la representació de «Per amor d’Eva», un guió teatral del dramaturg català Miquel-Lluís Muntané. Miquel-Lluís Muntané i Sicart neix a Barcelona l’any 1956. Inicia la seva trajectòria professional com a docent en l'ensenyament secundari i col·laborador en diverses empreses de l'àmbit editorial. Més tard, es converteix en professor a l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de Barcelona i membre del Consell de la Cultura de Barcelona, així com president de la Federació Catalana d'Associacions UNESCO i de l'Associació de Crítics Musicals en Llengua Catalana, i col·labora amb regularitat en els mitjans de comunicació. Com a escriptor és autor d'una producció extensa que abasta la major part de gèneres literaris: poesia, novel·la, teatre, biografia, assaig, traducció i periodisme cultural. L’any 2007 és reconegut amb el Premi Climent Mur pels seus treballs en el camp de l'associacionisme cultural. «Per amor d’Eva» planteja, en clau de comèdia, la dialèctica entre tres arquetips masculins que tenen maneres molt diverses d’abordar la seva relació amb les dones. En el fons, hi subjau una de les preocupacions més recurrents de Muntané en les seves obres de ficció, com són les contradiccions humanes i les dificultats de les persones per relacionar-se entre elles. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, segons l’adaptació del mateix autor, sota la direcció de Rosa Aguado i les veus de Toni Garrich en Max, Jordi Alegre en Daniel, Jordi Bernad en Sergi i Rosa Aguado en la Dona. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, avui us oferim una petita joia del teatre europeu que, malgrat el seu encant, no ha estat gaire representada a casa nostra. Es tracta de «Un idil·li exemplar», una comèdia brillant i carregada de mala bava, escrita per Ferenc Molnár, un autor tan extraordinari com injustament poc conegut en la nostra tradició escènica. Ferenc Molnár neix a Budapest l’any 1878 i és un dels grans noms de la literatura i el teatre hongaresos del segle XX. Comença escrivint com a periodista, però ben aviat destaca com a dramaturg. Les seves obres, plenes d’enginy, de diàlegs precisos i de situacions deliciosament absurdes, fan fortuna a tot Europa i també a Broadway, on moltes de les seves peces són adaptades o transformades en musicals. Potser la seva obra més famosa sigui «Liliom», escrita el 1909, que més endavant és font d’inspiració de «Carousel», un dels grans musicals de Rodgers i Hammerstein. Però Molnár també escriu obres més lleugeres, comèdies de saló amb molta ironia, com «La gosseta blanca», «Els nois de la Via Pál» —sí, aquell clàssic que alguns vam llegir a l’escola— o la peça que avui us presentem. A «Un idil·li exemplar», Molnár ens fa entrar a casa d’una actriu elegant, intel·ligent i acostumada a tractar amb egos inflats... com el del seu pretendent, l’actor Enric Cortada. Ell —tan famós com insegur— arriba fora de sí, disposat a interrogar-la com si fos un detectiu, un jutge i un acusat tot alhora. Ella, que ja ha vist molts drames, li respon amb ironia i una calma desesperant. I enmig de tot plegat, la minyona: estoica, pràctica i probablement l’única persona sensata d’aquest triangle. La comèdia de Molnár no fa servir grans gags ni situacions esbojarrades: la seva arma principal és la paraula. La paraula que punxa, que incomoda, que desemmascara, i que ens fa riure perquè ens reconeixem —ni que sigui una mica— en l’absurd d’aquestes passions inflades. «Un idil·li exemplar» és una crítica dolça i alhora demolidora a la gelosia, a les relacions tòxiques, i al teatre que fem... fora dels escenaris. I és, sobretot, una oportunitat magnífica per recuperar un autor brillant, àgil, intel·ligent i, per què no dir-ho, deliciosament impertinent. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, sota la direcció de Toni Garrich i la interpretació de Rosa Aynés com l’Actriu, Gemma Terés com la Minyona i Toni Garrich com l’Actor. La narració és de Marta Plaza, el Muntatge Musical de Toni Garrich i la realització tècnica de Joan Borràs. Prepareu-vos, doncs, per una història d’amor farcida de crits, silencis, revòlvers... i abraçades. Una història que només podia titular-se així: «Un idil·li exemplar», de Ferenc Molnár.

Albert Vidal neix el 1940 i es forma a l’Institut del Teatre de Barcelona. S’inicia en la professió teatral molt jove, i participa primer com actor en diverses companyies i, més tard, com dramaturg i director de nombroses adaptacions d’obres de Shakespeare, d’altres autors, de produccions pròpies, o d’altres accions teatrals i parateatrals. A banda, és també actor, locutor, guionista i director de programes radiofònics a Ràdio Barcelona, Ràdio Nacional i Ràdio Joventut, creatiu publicitari, col·laborador d’Editorial Bruguera en algunes publicacions i de la revista informativa del departament d’Educació de la Generalitat, del qual n’arriba a ser també assessor. El 1975 entra a formar part de Televisió Espanyola com a guionista, director i realitzador de programes documentals i musicals, com ara ‘Giravolt’, ‘Canciones de una vida’, ‘Los ríos’, ‘El musical del divendres’, entre d’altres, i compagina aquesta activitat amb la creació del Museu d’Autòmats del Parc d’Atraccions del Tibidabo. L’any 1981 és contractat per Edicions CEAC com a director literari i tècnic, càrrec que manté fins mitjans de la dècada dels anys 90. Des d’aleshores fins l’actualitat ha estat audiodescriptor del Fòrum de les Cultures, del Teatre Nacional de Catalunya, del Teatre Lliure, del Festival Grec i d’altres teatres, exposicions i museus. Ha publicat una dotzena de llibres, set dels quals amb Albertí Editors, referits al folklore de Catalunya, als orígens de dites i refranys populars, menges, jocs, tradicions, ... L’obra que avui presentem, «Papallones al desert», s’endinsa en el conflicte generat en una parella quan la dona torna a casa després d’haver estat a la presó com a conseqüència d’una condemna per pederàstia. Son inevitables alguns retrets, moments d’incomprensió, el distanciament entre ells i el difícil intent de refer la seva malmesa relació. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, sota la direcció de Rosa Aguado i la interpretació de Mariona Duch i Albert Vidal. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Incendis de Wadji Mouawad En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, alcem avui el nostre teló de les ones per assistir a representació d’una obra amb una intensa càrrega emocional i dramàtica que de ben segur us colpirà: «Incendis» de Wajdi Mouawad. Nascut al Líban l’any 1968, Wajdi Mouawad és dramaturg, director i actor, reconegut arreu del món pel seu teatre colpidor i profundament humà. La seva infantesa va estar marcada per la guerra civil libanesa, que el va obligar a exiliar-se amb la seva família, primer a França i després al Quebec. Aquesta experiència d’exili i desarrelament es converteix en un dels eixos centrals de la seva obra. Mouawad és conegut per la seva capacitat d’entrellaçar la tragèdia personal i col·lectiva, donant veu a històries de guerra, memòria i identitat. La seva tetralogia "La sang de les promeses", formada per «Litoral» (1997), «Incendis» (2003), «Boscos» (2006) i «Cels» (2009), ha marcat la dramatúrgia contemporània amb una escriptura visceral i poètica. Incendis, la seva obra més coneguda i universalment aclamada, ens parla del poder del passat, de com la guerra i els secrets familiars poden marcar-nos profundament. Després de la mort de la seva mare, els bessons Jeanne i Simon reben dues cartes que els porten a buscar un pare que creien mort i un germà del qual no sabien res. Aquest viatge els obliga a enfrontar-se amb el dolor i els misteris del passat, descobrint les arrels de la seva identitat. L'obra combina el passat i el present, mostrant com la memòria i el trauma modelen les nostres vides i com, al final, només afrontant la veritat podem trobar pau. Adaptada al cinema per Denis Villeneuve i ara convertida en una experiència radiofònica gràcies a la col·laboració del Grup de Teatre d’Amics de les Arts, «Incendis» és una obra que travessa fronteres i sacseja consciències. Mouawad continua dirigint i escrivint, portant el seu teatre arreu del món i reafirmant-se com una de les veus més poderoses del panorama teatral contemporani. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2025, sota la direcció de Toni Garrich, i amb les veus d’Ernest Castañé en Hermile i Abdesamad, Anna Massallé en Jeanne, Tiago Ferreira en Simón, Marc Novellón en Ralph, Antoine i Nihad, Gemma Terés en Nawal Jove, Bru Ubach en Wahab, el Milicià i el Periodista, Marta Espachs en Jidane i Sawda Adulta, Anna Clariana en Malak, Maria Mercè Monterde en Elhame, Montse Sanchez Soler en Sawda Jove, Jordi Estivill en el Metge, el Conserge d’escola i Chamseddine, i Maria Miralda en Nawal Adulta. La narració és de Toni Garrich, el Muntatge Musical d’Arnau Martinez i la realització tècnica de Joan Borràs. Acomodeu-vos. Apagueu els llums. I deixeu-vos seduir pel so i la veu que submergirà en l’atmosfera d’aquest drama un ambient ple de càrrega emocional i dramàtica molt intenses. Aquí comença "Incendis'’, de Wajdi Mouawad.

Què és la veritat? I què és la ficció? Pot un actor arribar a viure plenament allò que interpreta? I fins on pot arribar algú que vol descobrir-ho? Aquesta és la premissa d’«El verí del teatre», del dramaturg valencià Rodolf Sirera. Una peça intensa, inquietant, un autèntic duel psicològic que ens transporta al París del segle XVIII, on un marquès aristòcrata sotmet un actor a una prova extrema, una experimentació cruel on l’art i la vida es confonen fins a conseqüències irreversibles. Rodolf Sirera és un dels noms imprescindibles del teatre català. Nascut a València el 1948, desenvolupa una trajectòria brillant com a dramaturg, guionista i estudiós del teatre. Amb «El verí del teatre», escrita el 1978, aconsegueix una de les obres més representades i traduïdes de la dramatúrgia en llengua catalana. Inspirada en els diàlegs filosòfics del segle XVIII i en les teories sobre la interpretació teatral, Sirera ens planteja una reflexió punyent sobre el poder, la crueltat i els límits de la representació artística. L’obra original està escrita per a ser interpretada per dos actors, però en aquesta adaptació radiofònica serà portada a escena per dues actrius, oferint una nova perspectiva a aquesta confrontació sense concessions. Un text meticulós, una atmosfera inquietant, un combat verbal que esdevé una autèntica partida a vida o mort. «El verí del teatre» no és només una obra, és un mirall on l’espectador es veu obligat a enfrontar-se amb la naturalesa més fosca de l’ésser humà. Una obra que atrapa, incomoda i ens obliga a qüestionar allò que creiem cert. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2025, sota la direcció de Toni Garrich, autor també de l’adaptació radiofònica, i amb les veus de Rosa Aguado en Gabriela i Maria Miralda en la Marquesa. La narració és de Toni Garrich, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

El Modernisme literari a Catalunya és un moviment que arrenca la darrera dècada del segle XIX i s’allarga fins a finals de la primera del segle XX, a la manera del que a la resta d’Europa es coneix com a Art Nouveau. Les seves principals característiques són l’afany per la musicalitat, la referència constant a la natura i els sentits, i la recerca de la bellesa perfecta. L’artista modernista és considerat com un bohemi que viu la veritable existència, el plaer i la bellesa defugint de les obligacions quotidianes. El Modernisme porta també una visió renovadora del teatre, tant en el fons com en la forma, amb obres més emotives i introspectives, malgrat una certa resistència a la renovació en alguns sectors de la societat. Apareixen noves formes d'expressió escènica, com els monòlegs, una manera eficaç de transmetre aquesta nova mirada a la societat de l'època i una forma de representar les emocions i conflictes interns dels personatges que permeten connectar amb el públic de manera més directa. Dels escriptors de l’època en destaquen, sobretot, Santiago Rusiñol i Apel·les Mestres. Però aquesta inquietud innovadora dels autors fa que multitud d’artistes s’aboquin també a l’escriptura i el monòleg és una forma senzilla de mostrar-se al públic sense grans complicacions escèniques. Així, escriptors, periodistes, crítics o editors de l’època, es converteixen en autors teatrals. Avui en el nostre espai, volem oferir-vos una mostra de monòlegs d’aquests autors més desconeguts, i ens endinsarem en els textos de Joseph Aladern, Lluís Millà, Eugeni Duch, Ignasi Iglesias, C. Gumà, Vicenç Andrés i Manuel Pastó. Els monòlegs que posem en antena seran interpretats per Amadeu Aguado, Jordi Bernad, Albert Vidal, Rosa Aguado, Jordi Alegre, Toni Garrich i Aurelio Rodriguez, sota la direcció de Rosa Aguado. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Ira Marvin Levin neix a Manhattan el 1929 fill d’una família d’origen jueu. Rep educació en una escola privada de Nova York i posteriorment assisteix a la Drake University de Iowa i a la Universitat de Nova York on obté la llicenciatura de filosofia i llengua anglesa. Un vegada graduat, Levin comença a escriure guions per a pel·lícules, ràdio i televisió, i poc després escriu la seva primera novel·la, «Un petó abans de morir», del 1953, de la que dos any més tard en fa l’adaptació cinematogràfica. D’ençà d’aleshores, la seva producció va en escreix i comença el gruix de la seva producció de novel·la, teatre i guions cinematogràfics amb títols com «No time for sergeants» (1956), «Critic’s choice» (1960), «Rosemary’s baby» (1967), «La llavor del diable» (1968), «El dia perfecte» (1970), «Les esposes perfectes» (2004), «L’habitació de Verònica» (1974), «Trampa mortal» (1978), «Els nens del Brasil» (1978), «Assetjada» (1991), entre d’altres. Alguns d’aquests títols i les adaptacions cinematogràfiques que se n’han fet li han valgut diversos premis i reconeixement durant la seva carrera. Levin mor a Nova York el 2007, després de patir un atac de cor. A «L’habitació de Verònica», l’obra que posem avui en antena, la Susan i en Larry coneixen en un restaurant a una parella d’ancians que queden meravellats de la semblança entre la noia amb la Verònica, la filla dels seus antics patrons. Els demanen que els acompanyin a casa seva per fer-li un favor a la germana moribunda de Verònica aprofitant la semblança física. Després d’entrar a l’antiga habitació de Verònica, en la qual el passat sembla congelat, les coses comencen a ser diferents i la realitat es confon amb la imaginació dels personatges fins al punt d’assumir-los en una confusió desafiant i, alhora, angoixant. «L’habitació de Verònica» va ser representada al Club Capitol de Barcelona l’any 2009 amb Lluís Soler, Mercè Montalà, Miquel Sitjà i Sílvia Marty en el repartiment i sota la direcció d’Héctor Claramunt. Després d’una gira arreu de Catalunya, l’obra va tornar al mateix escenari amb Pep Anton Muñoz en el lloc de Lluís Soler i Héctor Claramunt en substitució de Miquel Sitjà. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2025, sota la direcció de Toni Garrich, on ell mateix dóna veu a John, Rosa Maria Aynés és Maureen, Gemma Tarrés és Susan i Jordi Alegre és Larry. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Garcia Barba, nascut a Barcelona el 1964, és Llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona (1987), Diplomat en Interpretació per l’Institut del Teatre de Barcelona(1988), i ha assistit a nombrosos Seminaris de Dramatúrgia dirigits i impartits per José Sanchis Sinisterra a la Sala Beckett de Barcelona. El 1994, escriu «Amanecer en Orán» un text que no veurà la llum fins anys més tard. El 1995, publica la seva primera obra d’èxit, «Les nits de lluna plena», un text escrit a petició d’una companya de promoció de l’Institut del Teatre que li demana una obra per representar amb una companyia que dirigeix. El mateix Barba s’encarrega anys més tard de traduïda al castellà amb el títol de «El caserón del miedo». A «Les nits de lluna plena» li segueixen títols com «L’oient» (1995), «Camino de Tombuctú» (1996), «Mares de hierba» (1998), «La decisió de Vila-neta» (1999), «Reconstrucció dels fets» (2000), «Rutas de Alto Riesgo» (2006), «El chip experimental» (2007), «En un lugar de la Mancha» (2013), o «Las sombras del valle negro» (2023); algunes d’elles representades i dirigides en escena per ell mateix. A banda de la producció teatral, Garcia Barba també ha treballat com a guionista televisiu en sèries com «Estació d’enllaç» o «El cor de la ciutat» a Televisió de Catalunya; «Compañeros», «Un paso adelante» o «Amar es para siempre» a Antena 3; «Los Serrano» o «Yo soy Bea» de Telecinco; entre d’altres. Tota aquesta producció li ha valgut per obtenir diferents premis i reconeixements al llarg de la seva carrera. A «L’oient», l’obra que posem avui en antena, un home solitari contracta un individu perquè l’escolti, i li parla entre altres coses de la seva crisi matrimonial. A partir d’aquest fet , s’estableix un joc on no hi falten les sorpreses, perquè les coses no són com semblen. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2024, sota la direcció de Toni Garrich, on ell mateix dóna veu a l’Home, Jordi Alegre és el Visitant, i Rosa Aguado és la Dona. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Mamet neix a Xicago el 1947 en el sí d’una família d’origen jueu, fill d’un advocat laboralista i una mestra. Estudia al Goddard College de Vermont i al Playhouse School of Theatre de Nova York. Les seves primeres obres són representades amb la companyia del Saint Nicholas Theater de Chicago, de la que n’és membre fundador i director artístic. Com a dramaturg és autor de gairebé una quarantena de títols teatrals i una trentena de guions de cinema i televisió, alguns d’ells dirigits per ell mateix. Ha publicat, també, una vintena de llibres de caire novel·lístic i d’assaig. Com a docent, ha impartit classes al mateix Goddard College, a la Yale Drama School i la Universitat de Nova York. Al llarg de la seva carrera, Mamet ha obtingut diversos guardons i reconeixements, entre els que destaquen l’Òscar al millor guió adaptat en dues ocasions, el Globus d’Or al millor guió en tres, un premi BAFTA pel millor guió adaptat, una Palma d’Or, una Palma d’Or al Festival de Cannes i un Lleó d’Or al Festival Internacional de Venècia. «Una vida al teatre» és un guió teatral escrit el 1977 que l’autor va dedicar a Gregory Mosher, productor i director vinculat a l’escena teatral dels anys 70 a Xicago. La història es centra en dos actors que comparteixen camerino en un teatre; un d’ells ja veterà, símbol de l’experiència en el seu ofici, i l’altre, un actor jove, gairebé debutant. Tots dos representen obres de repertori clàssic i contemporani, i fora de l’escenari, comparteixen opinions sobre el que acaben de representar, sobre el seu ofici i sobre les seves experiències vitals. L’actor català Enric Majó va triar aquesta obra per commemorar els seus 50 anys damunt dels escenaris, i al costat del jove actor Dafnis Balduz i la direcció de Moisès Maicas, «Una vida al teatre» va ser portada a escena el 7 de maig de 2016 al Teatre La Sala de Rubí, i posteriorment reposada aquella mateixa tardor. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2024, sota la direcció de Rosa Aguado, i amb les veus d’Albert Vidal en Robert i Jordi Alegre en John. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.