Capítol 1272. A finals del segle XIX, els industrials catalans esperaven disposar de recursos energètics complementaris al carbó. Per això va ser tan prometedor el descobriment que les margues de la zona del Riutort, a l'Alt Berguedà, estaven impregnades de betum. A diferència dels pous de petroli convencionals, on el líquid brolla a pressió, aquí el petroli estava atrapat dins d'aquest tipus de roques bituminoses. Per extreure'l, calia picar la pedra i processar-la. Aquest va ser l'origen de la mina subterrània de petroli de Riutort, a Guardiola de Berguedà, coneguda popularment com la mina dels francesos, que va protagonitzar un dels episodis més singulars de la industrialització catalana. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el geògraf Ferran Sayes, guia de muntanya i professor de Medi Ambient a l'Escola Catalana d'Alta Muntanya.

Capítol 1271. Un dels fronts més combatius de la lluita antifranquista durant la transició a la democràcia va ser el moviment veïnal forjat als barris de les viles catalanes. A Barcelona, les associacions de veïns van protagonitzar un procés de ruptura i un desafiament al règim que va servir de model per a altres ciutats. Abans i després de la mort del dictador, van assolir una gran capacitat d'influència política i van influir en les decisions urbanístiques més enllà de l'àmbit metropolità. Aquest poder el van mantenir, amb alts i baixos, fins a l'arribada dels primers ajuntaments democràtics. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Marc Andreu Acebal, doctor en Història per la UB i llicenciat en Periodisme a la UAB. També és autor del llibre "Barris, veïns i democràcia. El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986)", editat per L'Avenç.

Capítol 1270. El neolític, iniciat uns 10.000 anys abans de Crist, representa un punt d'inflexió molt important en la història de la humanitat. Les comunitats d'aquells temps van començar a adoptar costums i pràctiques que els feien la vida més fàcil. Entre altres novetats, al neolític es va iniciar la domesticació de les quatre principals espècies ramaderes productores d'aliments: ovelles, cabres, bous i porcs. Aquest procés es va donar per primera vegada al Pròxim Orient, a la zona de l'actual Síria, al sud-est de Turquia i a l'Iraq. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Carlos Tornero, arqueòleg i catedràtic de Prehistòria per la UAB i membre de l'Academia Joven de las Ciencias. Treballa en un projecte per estudiar restes animals en jaciments arqueològics del Pròxim Orient a partir de la composició química, seleccionat i finançat per Brussel·les.

Capítol 1269. En el primer terç del segle XX, l'arqueologia va experimentar un auge molt important a Catalunya, amb figures com la del catedràtic de Prehistòria Pere Bosch Gimpera al capdavant. Una de les persones que s'hi va dedicar, motivat pel patrocini econòmic de Francesc Cambó, va ser el gironí Josep Gibert i Buch. Va ser el primer català que participava en una excavació arqueològica a Palestina, però no sentia una veritable vocació per la tasca i tampoc no va demostrar la professionalitat necessària. El caràcter bohemi de Gibert va acabar malmetent una trajectòria prometedora malgrat els bons contactes que tenia amb algunes de les grans personalitats acadèmiques i polítiques de la seva època. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Vidal Palomino, catedràtic d'Història Antiga de la UAB, director de la revista "Historiae" i autor del llibre "L'arqueòleg de Cambó. Notícia biogràfica i epistolari de Josep Gibert i Buch", del Servei de Publicacions de la UAB.

Capítol 1268. El tsar Nicolau II havia governat l'imperi rus des del 1894, però en el canvi de segle cada vegada més sectors de la societat qüestionaven el règim autòcrata. L'espurna definitiva es va produir el 22 de gener de 1905, el 9 de gener segons el calendari julià utilitzat a Rússia. En aquell Diumenge Sagnant, els soldats van disparar contra la multitud concentrada davant del Palau d'Hivern de Sant Petersburg, que implorava millors condicions de vida. A partir d'aleshores es van multiplicar les vagues, les protestes i els motins per part de camperols, obrers industrials i la classe mitjana urbana. Havia pres la flama de la Revolució del 1905. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Puigsech, doctor en Història Contemporània per la UAB.

Capítol 1267. El 7 de novembre de 1893 el Gran Teatre del Liceu estrenava temporada. A l'inici del segon acte de la representació de "Guillem Tell", el jove anarquista Santiago Salvador va llançar dues bombes Orsini sobre la platea des del cinquè pis, amb la intenció de provocar una gran mortaldat entre la burgesia de la ciutat. Una de les bombes va esclatar entre els respatllers de les butaques 27 i 28 de la fila 13. Va matar vint persones i en va ferir vint-i-set. Aquesta acció suposava el naixement d'un nou tipus de terrorisme internacional, que no apuntava a líders polítics i objectius concrets, sinó que buscava estendre el pànic entre la població civil de manera indiscriminada. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Èric Lluent, periodista català resident a Reykjavík. Autor de l'assaig "La bomba del Liceu. El naixement del terrorisme modern indiscriminat", d'Ara Llibres.

Capítol 1266. Mestra renovadora, tant d'infants com d'adults, divulgadora cultural i feminista, catalanista... L'obra pedagògica de Rosa Sensat va ser de gran importància en el primer terç del segle XX, i especialment durant l'etapa republicana. L'experiència com a professora i com a directora de centres escolars va resultar pionera en molts aspectes, i la visió de la relació entre mestre i alumnes, com una col·laboració més que no pas com una relació de subordinació, continua plenament vigent. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Salvador Domènech, doctor en Pedagogia i màster en Psicopedagogia per la UB, especialista en Història de l'Educació a Catalunya. També és autor del llibre "Què són 150 anys? Una mirada inèdita de Rosa Sensat republicana", de Voliana Edicions.

Capítol 1265. Al llarg del segle XIX, el sud de Catalunya va viure de manera molt intensa les tres guerres carlines que es van anar succeint. El Penedès i el Camp de Tarragona van ser un dels escenaris més agitats de l'enfrontament entre les forces liberals, partidàries d'Isabel II, i els defensors de l'Antic Règim i els furs territorials, que donaven suport a Carles Maria Isidre de Borbó i els seus descendents. Durant la primera d'aquestes guerres, també anomenada guerra dels Set Anys, una de les juntes més destacades del bàndol del pretendent al tron va ser la Junta Carlista de Font-rubí. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb l'enginyer Marc Galimany Bonaterra, col·laborador de la revista local de Font-rubí Montònec i autor del llibre "La famosa Junta Carlista de Font-rubí. Crònica del carlisme al corregiment de Vilafranca".

Capítol 1264. El 1823, el cinquè president dels Estats Units, James Monroe, va anunciar un gir fonamental en la seva política exterior, que posteriorment va quedar resumit en un lema molt clar: "Amèrica per als americans." Monroe advertia els europeus que, si intervenien en els afers del continent americà, tota possible acció que es plantegessin seria vista com una agressió als Estats Units. A la llarga, aquesta doctrina Monroe va servir per justificar les intervencions militars nord-americanes a l'Amèrica Llatina, en funció de les prioritats econòmiques de la Casa Blanca en cada moment, i la tutela efectiva dels seus veïns del sud. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Tom Harrington, catedràtic d'Estudis Hispànics al Trinity College de Hartford, als Estats Units.

Capítol 1263. L'atac alemany contra la Unió Soviètica en plena Segona Guerra Mundial, el juny del 1941, quan els nazis ja controlaven part de l'Europa occidental, va alarmar molt el bàndol aliat. Roosevelt i Churchill es van veure obligats a auxiliar un dels seus enemics proverbials, Ióssif Stalin, enviant equipament per a l'Exèrcit Roig mitjançant un seguit de combois marítims que van estendre la guerra a la zona de l'Àrtic. Els vaixells es movien en condicions climàtiques extremes, marcades pel gel i les tempestes, que feien molt difícil maniobrar. A més, havien d'evitar que els detectessin els alemanys, que els assetjaven des del mar i des de l'aire. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el divulgador històric Pere Cardona, creador d'una pàgina web d'històries sobre la Segona Guerra Mundial i autor del llibre "El mundo en guerra. La Segunda Guerra Mundial contada por sus protagonistas".

Capítol 1262. Un dels conjunts arqueològics especialment rellevant per conèixer el passat dels ilergets, un dels pobles ibers de la primera edat del ferro, és la fortalesa dels Vilars d'Arbeca, a les Garrigues. Es tracta d'una estructura defensiva impressionant, totalment emmurallada, que va ser ocupada de manera ininterrompuda durant més de quatre segles i mig, des de la primera edat del ferro fins a ben avançada l'època ibèrica plena. Es va començar a construir cap a l'any 775 abans de Crist i va ser abandonada pels volts de l'any 300 abans de Crist. Tenia onze torres de vigilància i només dues petites portes per accedir-hi. Les tècniques constructives que es van fer servir als Vilars d'Arbeca resulten insòlites i no són comparables amb cap altre assentament de la mateixa època. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Emili Junyent, arqueòleg i catedràtic jubilat de Prehistòria de la Universitat de Lleida.